Crònica: Kuwonku juliol 2015

Després de jugar al tetris al aeroport per aconseguir encabir tot el material, els 6 cooperants, en Pere i la Roser ens vam embarcar al avió amb destinació a Banjul, amb els nervis a flor de pell, molta il·lusió i projectes en ment. Després de tants mesos de preparació i hores invertides en imaginar-nos com seria el nostre viatge ens semblava increïble que per fi hagués arribat el dia! El viatge fins a Kuwonku va ser encara més odissea del que ens havien explicat: arribavem a Banjul de nit, hi fèiem nit i de bon matí agafàvem una furgoneta en la que ens anavem a passar les següents 6 hores travessant el país de punta a punta. Després de 400 quilòmetres de carretera infinita i unes vint parades en els controls policials, tots sorpresos per la quantitat de coses que portàvem al sostre de la furgoneta (cadires de rodes, maletes…), vam arribar a Basse, on ens trobàrem amb el jeep i l’ambulància de l’associació que ens havien vingut a buscar. Després de carregar-hi l’equipatge, ens disposàrem a travessar el riu amb el transbordador i fer la última horeta de viatge per un camí de terra. Estàvem tots esgotats, morts de son i una mica desubicats per tants quilòmetres i paisatjes desconeguts, quan de cop, en el camí, divisem el poble i un grup de nens cantant, tots mudats per l’ocasió i amb estelades i pancartes. No hi ha paraules per descriure el sentiment que ens va omplir en aquell moment. La rebuda va ser tan espectacular i preciosa que va quedar grabada en la nostra memòria com un dels records més bonics de la nostra vida. Amb un nus a la gola i assimilant el que estava passant, vam anar caminant pel carrer principal del poble fins a casa d’en Pere i la Roser, acompanyats per tots els nens que no paraven de cantar i agafar-nos de les mans. Vam dormir la primera nit a Kuwonku fent la digestió de tot el que ens havia passat i encara emocionats per la rebuda. Al dia següent, ens van fer ruta pel poble i vàrem poder posar cara a tots aquells llocs dels que tant havíem parlat i cadascú s’havia imaginat a la seva manera: l’ambulatori, l’escola, la plaça… No deixava de sorprendre’ns la alegria i la efusivitat amb la que ens saludaven i venien a donar la mà tots els habitants. Allà, tot i ser “tubabs” (blancs en mandinga), erem uns membres més de Kuwonku.

L’escola era un dels punts on volíem fer moltes canvis, ja que les parets estaven que es queien a trossos i l’accés per pujar el desnivell que hi havia des del terra era força perillós. Ja feta una idea general, ens vam posar mans a la obra i vam fer un llistat del material necessari, que hauríem d’anar a comprar a Basse. Un cop proveïts de massilla, rodets, cubells de pintura, paper de llimar i moltes moltes ganes, ens vàrem arremangar tots plegats i amb l’ajuda dels nens començàrem la transformació. De sota les cartulines velles i descolorides que forraven les parets, va sortir-ne tota la flora i fauna Africana. Els nens ens ajudaven amb moltes ganes, estaven entusiasmats amb la idea de renovar l’escola. No tot van ser flors i violes, van ser uns quants dies de treballar dur i passar molta calor, però treballar en equip ens va fer forts com a grup i les cares dels nens al veure la nova escola va ser la recompensa més gratificant que podiem tenir. Una de les altres coses que vam fer a l’escola va ser netejar bé els pupitres i el terra, que van canviar de color. Amb l’ajuda del fuster del poble, vam posar llistons a algun dels bancs que s’havien quedat només amb l’estructura de ferro, i vam renovar-ne d’altres que estaven a punt de trencar-se. Una altra de les activitats que vam dur a terme va ser la recollida de deixalles. Gràcies a tots els nens que es van motivar a omplir bosses d’escombraries a canvi de samarretes i roba que haviem aconseguit amb les aportacions de la gent, vam aconseguir deixar el terra del poble ben net. L’ambulatori també es van beneficiar del material que haviem recollit a Igualada, omplint així les estanteries de material de primers auxilis i medicaments de primera necessitat. Moltes gràcies també a tots els que ens vau donar material escolar i jocs, la escola va quedar molt ben equipada de cara al nou curs. Després de tota aquesta feinada, ens vam prendre un dia de descans per anar a visitar els pobles veïns de Kuwonku, coneixent així com vivien els fulas, una ètnia diferent als Mandingues que viuen a Kuwonku. Al dia següent i amb energies renovades, ens vam disposar a millorar els accessos a l’escola, construïnt una rampa i una escala amb l’ajuda d’en Mr Jeng, el professor responsable de l’escola i gran col·laborador amb nosaltres. De l’experiència viscuda a Gàmbia cada cooperant s’emporta uns records i unes vivències, però si en alguna persona coincidim tots és en el Gibril. Volem mencionar la gran tasca que ha dut i durà a terme Mr Jeng, sent el responsable i persona de confiança a Kuwonku en el projecte d’apadrinaments. Amb persones com ell, amb un gran sentit de la ètica i uns valors dignes d’exemple, aconseguirem que Kuwonku sigui un poble autosuficient. Amb ell hem guanyat tots un gran amic i referent.

En la nostra estada a Kuwonku no podia faltar un bon partit de bàsquet, on vam començar donant una mica de peixet als nens i després vam veure ràpidament que o ens posavem les piles o els de Kuwonku ens donaven una pallissa. Els dies s’escolaven i la nostra estada arribava al final. Vam tenir la gran sort de poder presenciar i viure des de dins la festa final del Ramadà. El nostre amic Medir ens va convidar a la seva cunda, on va compartir amb nosaltres i la seva família el menjar que havien preparat per celebrar el gran dia. Estar sentats allà, tots plegats, xerrant i rient va ser per nosaltres una gran experiència, on va quedar demostrat que hi ha vincles i sentiments que trenquen qualsevol frontera que puguin crear la diferència d’idioma o el color de la pell.

La última nit va arribar i encara no ens feiem a la idea d’haver de deixar el poble on ens haviem sentit tan ben acollits i estimats, on haviem viscut tantes coses i conegut tanta gent.

En el trajecte final cap al aeroport, negra nit en la carretera asfaltada de Banjul, estavem tots en silenci, alguna llagrimeta perduda i els sentiments a flor de pell. Cadascú dels 8 cooperants meditava i revivia a la seva manera els moments viscuts. Ens emportem tots un trosset de Kuwonku dins del cor, de la seva gent, la seva alegria i dels seus somriures imborrables, l’olor i color dels camps i les cases. Ens sentim orgullosos i feliços d’haver pogut viure aquesta gran experiència.

Notícia redactada per Laura Bayle, una de les cooperants que ha estat a Kuwonku durant el mes de juliol de 2015.